MARÍA PÉREZ
AUDIOVISUALS

Origen del cinema surrealista

Abans d’endinsar-nos en les característiques de la corrent, hem de saber d’on va sorgir. 

Així doncs, l’enfoc del cinema surrealista, es remunta als anys 20, concretament a París. 

 

Va ser amb la publicació del Manifest Surrealista d’André Breton que va sorgir tot l'interès per la temàtica. Els artistes van veure en el cinema una de les formes més atractives d’expressió. I la van prendre com a una oportunitat per capturar el món real i transofrmar-lo en el món del somnis. 

A més, la càmara els hi va permetre jugar amb el “sobreponer i sobreexponer”, fer moviments ràpids, lents, y molts d’altres efectes per distorsionar la realitat. 

 

Interpretació dels somnis de Freud

Per comprendre el naixement i evolució del moviment surrealista, hem de parlar dels ideals d’aquest.

Els surrealistes van reivindicar diferents tipus de literatura francesa, alemanya i anglesa, però van ser d’especial rellevància els estudis psicoanalistes que s’estaven fent llavors.

El que pretenien era crear un cosmos al que es donés una llibertat total sense tenir en compte la correcció moral o les normes imposades per la tradició estética, i l’inconscient es va convertir en l’animador de totes les propostes.

El que va agradar tant als surrealistes va ser el descobriment de Freud, qui deia que els somnis, malgrat la seva aparent manca de sentit, incoherència i discontinuïtat, són rics en contingut i tenen un sentit ocult a la pròpia persona que ha somiat, ja que són una forma de pensament amb emocions i records enterrats. 

El que volien era alliberar aquesta realitat oculta i aconseguir ser lliures de tota opressió. 

Característiques

L’aparició del surrealisme aplicant les seves noves tècniques i enfocaments van fer que la narració tradicional servis per explorar el funcionament intern de la ment. Les pel·lícules surrealistes ens deixen amb imatges impactants a la nostra ment. Amb aquestes pel·lícules ens podem fer un viatge a diferents mons molt estranys. 

 

Algunes de les característiques d’aquest corrent són: 

• Criticar els principis estètics i morals per fer revolta a la societat burgesa.

• Els temes més recurrents són l'erotisme, la sexualitat, la fantasia onírica, l'humor sense escrúpols, la prohibició, l'antifeixisme, la religió, la mortalitat i la burgesia.

• Crear escenaris per provocar la confusió del temps i els espais.

• Experimentaven amb l'automatisme psíquic, el subconscient, el que és irracional i el psicoanàlisis.

• Els objectius eren: violentar, desconcertar, provocar i criticar a l'època.

• No existien els relats cronològics.

• Les unions de plans no solien tenir sentit. Les transicions es feien superposant imatges.

• Recorrien a la comparació, a lo simbòlic i lo conceptual.

• ​

Com ha evolucionat el cinema surrealista

Els fonaments del moviment surrealista van començar al segle XX a França, i va coincidir amb el naixement de les pel·lícules. 

Els surrealistes que van participar en el moviment van ser de la primera generació que va créixer amb el cinema com a part de la vida quotidiana.

Mentre el cinema continuava desenvolupant-se a la dècada del 1920, molts surrealistes hi van veure una oportunitat per a retratar el racional com a ridícul. Als surrealistes el cinema els va donar la possibilitat de desafiar i modelar els límits entre la fantasia i la realitat, especialment amb l'espai i el temps. 

 La primera pel·lícula surrealista va ser The Seashell and the Clergyman, del 1928, dirigida per Germaine Dulac a partir d’un guió d’Antonin Artaud.

 

Actualment segueix vigent l’ús de l’estètica i la teoria pròpia del moviment surrealista al cine. Durant la segona meitat del segle XX i primers anys del XXI, s’han calificat a alguns directors com a surrealistes, com són David Lynch, Alejandro Jodorowsky o David Cronenberg.

 

Artistes

Dir que molts d’aquests artistes buscaven experimentar y molts d’altres estaven relacionats amb altres àmbits artístics, ja que aquest corrent es relacionava amb altres arts. 

 

• Entreacto (1924): curtmetratge de 22 minuts amb guió de René Clair (escriptor) i Francis Picabia, i dirigida per Clair.

• La Concha y el Reverendo (1928) dirigida per Germaine Dulac (periodista) i escrita per Antonin Artaud

• L'Étoile de Mer (1928) dirigida per Man Ray. (‘artista visual’)

• Un perro andaluz (1929). Escrita per Salvador Dalí (pintor) i Luis Buñuel, i dirigida per Buñuel

• Los misterios del castillo de dados (1929) de Man Ray.

• La edad de Oro (1930). Guió de Buñuel i Dalí i direcció de Luis Buñuel.

 

Luís Buñuel 1900-1983 (i Dalí)

 

Fill d'una família burgesa, estudia en Residencia Libre de Enseñanza on coneix a Dalí i Lorca.

 

Es converteix en el cineasta més representatiu del Surrealisme. La seva influència i importància dins de la història de cinema està a l'altura dels més grans directors de tots els temps, Welles, Hitchcock, Ford, Kurosawa, Fellini o Bergman.

 

Va viure una situació complexa degut a la Guerra Civil i va ser exiliat.

 

Característiques

 

• Temes recurrents: l'erotisme, la sexualitat, el prohibit, l'antifeixisme, la religió, la moralitat, la burgesia.

• Experimenta amb l'inconscient, la irracionalitat i l’ordre moral. Rebutja els valors de la societat burgesa. (El discreto encanto de la burgesia)

• Objectius: Desconcertar, violentar, provocar, criticar l’època en la que vivía i acabar amb la cultura burgesa.

• Guió: trenca amb la narració lineal clàssica, és a dir el relat audiovisual no segueix un ordre cronològic ni racional. Es juga amb la fantasia onírica, es planteja el lliure exercici de la pensada. Apareixen imatges insòlites, que no tenen principis estètics i morals, expressen violència simbòlica i / o física i busquen impactar als espectadors. L'argument és secundari.

• Part tècnica: travelling / paneo lents de seguiment als personatges, plans curts, temps i espai confus...

 

Cartells i Música

Cartells

• Normalment eren dibuixos.

• Molt colorits.

• Minimalistes.

• Títol de l’obra i del autor gran.

• Diferents tipografies.

• Imatges representatives de l’obra

 

Música

El cinema surrealista normalment és mut. Però va acompanyada normalment d’una banda sonora al gust del director normalment d’orquestra. Encara que no es solia utilitzar molt. S'utilitzen més els sons. 

 

Si que Luis Buñuel al ser també music va utilitzar algunes peces a les seves pel·lícules com per exemple 

• Els tambors de Calanda, que són una espècie de segell personal. Aparecen en La edad de oro, Nazarín o Simón del desierto.

• Richard Wagner i en particular, el seu Tristán e Isolda li atreia d’una manera especial: Un perro andaluz, La edad de oro y Abismos de pasión.